Aquest bloc està en construcció: Recordeu-ne l'adreça i torneu-hi més endavant, quan ja estigui en ple funcionament. Si teniu blocs d'opinió política i/o social, coneixeu pàgines que poden interessar a la gent que visiti Rates de medi@teka o, simplement, teniu coses a dir... ja podeu començar des d'ara a fer les vostres aportacions.

diumenge, 30 d’agost de 2009

Sobre el "Dret d'ús de la Cultura" (Primera Part)



Aquest article és la síntesi resultant d'un ampli debat mantingut amb nombroses persones 
implicades a diferents nivells en la generació i/o l'ús de la Cultura en moltes de les seves formes i disciplines.

u En primer lloc, distingirem les quatre parts bàsiques implicades d'una o altra manera en el fet cultural:
1. L'artista: La persona que des de la seva creativitat, sensibilitat i talent genera la materia primera del material cultural.
2. Els suports: La indústria responsable de la fabricació i venda dels suports físics per als productes culturals.
3. La producció: La part dedicada a la producció, distribució, difusió i promoció del producte cultural.
4. El públic final: La interlocució final amb el producte cultural. El públic i, per extensió, la humanitat en general com a usuària final de la cultura.

u En segon lloc, anunciarem quatre critèris bàsics que, al nostre entendre, haurien de regir la generació i l'ús de la cultura en qualsevol societat lliure i socialment avançada:
1. El dret d'accés a la cultura: Tota la humanitat i cada una de les persones que la formen ténen el dret inalienable, irrenunciable, d'accés a la cultura i a l'educació així com a cercar el seu creixement intelectual i espiritual per mitjà d'aquesta.
2. El dret al rendiment del propi treball: Tota persona té dret a percebre una remuneració justa (i proporcionada al rendiment final) del seu treball i del seu esforç. 
3. El dret al reconeixement de l'autoria: Tota persona té dret a que li sigui reconeguda públicament l'autoria de les seves obres i a que ningú altre li pugui usurpar aquesta autoria en cap cas. 
4. Entenem com a Cultura: Un sentit molt ampli del terme, que inclou totes les expressions artístiques, intelectuals i espirituals concebudes com a actes de comunicació vers la humanitat en general per expressar sentiments, emocions, idees, estats de consciència…


Partint d'aquestes premises, ens proposem demostrar que l'accés a la cultura, a l'educació i al creixement tant intelectual com espiritual de les persones no està prou ben garantit en els millors dels casos i està directament vetat en els pitjors casos. Tampoc la remuneració de l'esforç de les persones que generen Cultura tendeix a ser ni justa ni proporcional: en uns pocs casos per excés i en tota la resta per defecte.
Per altra banda, l'existència d'intermediaris entre l'artista i el seu public final s'ha anat tornant cada cop més abusiva i, alhora, més innecessària. Així, la persona creadora de cultura percep una part cada cop més petita del total del rendiment de la seva obra alhora que sacrifica cada cop més llibertat creativa i capacitat de decisió sobre la seva obra mentre que el gran públic es veu obligat a sufragar, juntament amb el cost real de creació del producte cultural tot de conceptes que normalment no li interessen i que disparen els preus a un nivell abusiu, sovint inaccessible: publicitat, distribució, infraestructures sobredimensionades...
Quan comprem un llibre, per exemple, només una petitíssima part del seu preu (gairebé simbòlica) arriba a la persona que l'ha escrit mentre tota la resta se la reparteixen (de manera inversament proporcional a l'esforç realitzat): la llibreria, la distribuïdora, l'impremta, l'editorial i l'entitat bancària implicada en l'operació.
Aquest fet no seria tant terrible si l'artista pogués crear realment el que sent i desitja (rebent una remuneració justa a canvi) i si el públic final pogués gaudir de la seva obra a un preu accessible i com a part d'un ventall ampli i plural d'obres integrants d'una cultura rica, diversa i lliure. Però les coses no estan anant així, per norma general.
El cas dels llibres serveix per exemplificar un fenòmen que s'extén a tota la Cultura en general: Per una banda, el públic potencial de qualsevol manifestació cultural és cada vegada més nombrós i aquest públic disposa duna capacitat (i necessitat) creixent de "consum" cultural tant en quantitat com en qualitat.
Per altra banda, els preus d'accés a cada obra segueixen pujant i s'estan produïnt massivament expressions culturals de baixa qualitat comparables al que representa el fast-food per a la gastronomia i la nutrició. 
Aquesta situació ha generat dues conseqüències oposades:
1. L'aparició d'organitzacions i empreses dedicades explícitament a l'especulació cultural que exploten les persones creadores de cultures, s'apropien massivament de diner públic i es fan amb tant diner privat com poden sense oferir a canvi cap servei real a la Cultura.
2. La mal anomenada "pirateria" cultural, que segons l'opinió oficial dels especuladors i segrestadors culturals, és un delicte terrible que acabarà amb la creació cultural i abocarà el món sencer a una mena d'apocalipsi terrible i devastador.


En base a tot això, fem-nos una pregunta senzilla:
Quan val, a preu de mercat, fer-se una cultura mitjana?


Aquesta "cultura mitjana" podria incloure, per exemple:
Estudis universitaris de grau mitjà. El domini d'un idioma adicional al/s propi/s. El manteniment de l'hàbit de llegir regularment (posem un llibre cada 1 o 2 setmanes). Veure cinema amb regularitat, com a alternativa a la tele (1 o 2 pel·licules o documentals per dia o bé 3 o 4 capítols d'una sèrie). Seguir l'actualitat informativa. Visitar exposicions. Anar al teatre. Anar a concerts...
Ara mirem quins són els ingressos mitjans a la zona on vivim i d'aquests restem-hi el cost mitjà d'altres necessitats bàsiques com la vivenda, l'alimentació, la salut i la mobilitat.
Aquest càlcul dóna com a resultat un nombre negatiu molt gran fins i tot en les societats més riques, ja que en aquestes els costos bàsics de la vida es disparen molt per damunt del que pugen els ingressos personals mitjans. I, a sobre, sabem que les mitjanes pugen per que uns pocs ténen moltíssim...
Això fa que, com a humanitat, en general, no ens podem permetre l'accés a la Cultura.
L'alternativa que ens proposa el sistema dominant post-capitalista és: bàsicament mirar la tele i, a part, llegir gens o poquíssim, veure el cinema a la tele amb anuncis o tirar de videoclub condemnant-nos a la pantalla petita, anar només de manera anecdòtica al teatre i haver d'estalviar per poder-nos permetre un concert de tant en tant i renunciar a accedir a qualsevol altra forma de cultura.
Però aquest trist panorama no és l'única opció i, per descomptat, no és la millor.
La indústria cultural (tot el que no és ni l'artista ni el seu públic) ha arribat a l'extrem penós i criminal de protegir el seu injust negoci amb mesures policials i fa xantatge a les administracions públiques per obtenir cada cop més guanys tant de les arques públiques com de les butxaques privades. Enlloc de comprendre que els temps han canviat i que els cal fer una reconversió per adaptar-se al model actual de consum cultural, han decidit imposar la continuïtat del model antic passant per damunt dels drets individuals i col·lectius del públic final de la Cultura entre altres abusos de poder.
Les mal anomenades "societats de protecció dels drets d'autor" obtenen diners a través de l'artista associat, de la subvenció directa de les administracions públiques, dels mitjans de comunicació i d'un cànon que grava exageradament TOTS els suports digitals i qualsevol tecnologia capaç de reproduïr i/o copiar un producte cultural. Paguen el cànon fins i tot els suports digitals emprats massivament en jutjats, hospitals, bancs i caixes, editorials... que només contenen informació pròpia sense drets d'autor. Però no en ténen prou amb això. Com que els ampara la més absoluta impunitat i un "blindatge moral" a prova de tot, van decidir fa temps ampliar els seus ingents beneficis (dels que no dónen cap explicació pública) a partir de pràctiques pròpies dels gàngsters que durant els anys 20 es van apropiar de la ciutat de Chicago: Infiltrar-se en casaments, bateigs, comunions i altres celebracions privades per reclamar els drets d'autor de la música que s'hi cobra. Pretendre cobrar els drets d'autor a les botigues per posar la ràdio (no ha pagat ja la ràdio per emetre cada canço?). Parar trampes a les copisteries demanant que els facin la fotocòpia d'un llibre i presentant-se a recollir-lo amb un notari. Reclamar drets d'autor a webs i blocs personals. Reclamar un percentatge (sovint un 10%) de la recaptació en festivals i actes benèfics promoguts per ONGs i entitats solidàries sense ànim de lucre. Intentar cobrar als pubs, bars musicals i discoteques per la música que posen (quan és la millor promoció d'un músic!)... i bé, tota mena d'abusos en la mateixa línia. 
D'aquests beneficis, les entitats "defensores" dels drets d'autor (no les podem anomenar si no ens volem enfrontar, un cop més, als seus advocats i tota la seva maquinària represiva) no en dónen cap explicació, no ens diuen com se'ls gasten... Clar, si existeix una manera "legal" de ser gàngster, per que molestar-se en traficar amb drogues i armes, fer segrestos, proxenetisme o cobrar "l'impost de protecció" als comerços?
La caiguda (mai admesa pel sistema bancari, les administracions públiques i els mass media) del Capitalisme tal i com era durant els pitjors anys del segle XX ha generat, com passa normalment en aquests casos, una nova classe social: els paràsits. Aquests mal anomenats "paràsits" (caldria trobar un terme molt més dur, que deixés clar que es tracta de veritables "terroristes socials"), viuen de l'esforç dels altres sense aportar RES a canvi i ja no ténen ni l'excusa d'una inversió previa en recursos i responsabilitat com tenien els antics empresaris. Amb aquests nous paràsits ja no hi ha ni convenis col·lectius, ni enllaços sindicals, ni vagues, ni estatut del treball ni cap altre instrument moderador possible: fan el que els sembla amb total impunitat, es mantenen intocables i naveguen en un mar de prepotència i buits legals amb les seves naus armades d'assessors, advocats i poder econòmic per sotmetre qualsevol resistència.  És evident que la seva funesta activitat no es centra només en l'àmbit de la Cultura, però dels altres terrenys on desenvolupen la seva criminalitat ja en parlarem en altres post.


u A la segona part d'aquest post proposarem solucions possibles o, almenys, la direcció en la que creiem que cal buscar-les.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada