Aquest bloc està en construcció: Recordeu-ne l'adreça i torneu-hi més endavant, quan ja estigui en ple funcionament. Si teniu blocs d'opinió política i/o social, coneixeu pàgines que poden interessar a la gent que visiti Rates de medi@teka o, simplement, teniu coses a dir... ja podeu començar des d'ara a fer les vostres aportacions.

diumenge, 25 d’octubre del 2009

Democràcia. Com a màxim o com a mínim?

La democràcia actual, tot i ser un terme amb el que tothom està familiaritzat i sobre el que ningú no admetrà mai desconèixer el seu sentit és un concepte difús, de significat real gens clar.

Per una banda, al sac de les "democràcies" hi posem tota mena de sistemes de govern que poden: ser estats o repúbliques, incloure una monarquia o no, admetre o no la pena de mort, tenir mandats presidencials més llargs o menys, limitació del nombre màxim de mandats per a una mateixa presidència o no, una única cambra formada pel poble o dues cambres amb una formada per la noblesa de manera hereditària, llistes electorals obertes o tancades, lleis de partits més o menys restrictives, servei militar obligatori o no, diferents marcs legals per a l'avortament, diferent tractament de l'homosexualitat des de la il·legalitat penada fins a la igualtat de drets, prohibició de l'ensenyament de l'evolució darwiniana o no, estats confessionals o laics... i TOTS aquests sistemes són "democràcies" sense més distincions.

En un món que hem fet cada vegada més cartesià i racionalista, en un món en el que la més mínima diferència o matís genera en tots els altres àmbits un nom nou i una posició diferent en la classificació general... la "democràcia" no té matisos ni subgrups, ni tipus, famílies ni ordres i, a sobre, el sistema de partits tendeix al bipartidisme arreu.

En allò que és més important i vital per tota la societat és precisament en el que pequem de més simplisme... Què ha canviat en les nostres democràcies actuals respecte a les de fa un segle? Res d'essencial a excepció de la generació d'un context més propici a la corrupció en totes les seves formes. En aquest mateix temps el cinema, per exemple, ha evolucionat del res al tot.

Mentre la suposada "democràcia" es mantenia igual, en tots els altres camps de les nostres vides els canvis han estat constants i l'evolució vertiginosa... No és sospitós, això?
La raó és clara: tothom és demòcrata però la diferencia resideix en el fet que algunes persones són demòcrates "com a màxim" i altres ho som "com a mínim".

De moment, qui talla el bacallà és demòcrata només de cara a la galeria i "com a màxim". El feudalisme, les monarquies, l'oligarquia basada en la riquesa i el poder bèl·lic segueixen governant les nostres societats exactament igual que fa cinc o sis segles. O pensàvem que guillotinar algun rei, penjar algun terratinent, fer alguna revolta aquí o allà, manifestar-nos massivament en algun moment, comprendre i interioritzar els nostres drets individuals i colectius i coses semblants era suficient per canviar una mil·lenària història basada en la llei patriarcal del més fort? Creure això seria d'una ingenuitat inassumible i també una falta de respecte a totes les persones que ens van precedir, sotmeses als mateixos poders no per incapacitat ni per conformitat...

Ens han venut que les revolucions ja estan fetes i que la democràcia, tal i com ara la coneixem és el port d'arribada de totes les lluites socials... Mirem d'entrada qui ens ha venut aquesta idea i com. Si això no és suficient motiu per descreure de tot el discurs: plantegem-nos quin percentatge del poder real i dels recursos totals recau ara sobre nosaltres i quin en altres èpoques.

Ens correspon ara una part més gran del poder real total i dels recursos totals generats ara que en una altra època? No! Durant segles ens ha semblat que progressàvem per que les sobres del feudal de torn han estat cada cop més abundants i complexes... abans donaven pa negre a canvi de sang treball i submissió... ara hi ha cotxes, ordinadors, telèfons, televisió... però tot allò que rebem representa un percentatge menor de la riquesa obtinguda pels oligarques actuals a partir del nostre treball.

La democràcia, tal i com ara està plantejada, és un miratge demobilitzador que ens fa creure que si les coses no ens van bé és culpa nostra i que el progrés és constant només per que el poder real ens dóna xavalla de colors nous cada dia.

La ramaderia social s'ha perfeccionat fins al punt que uns pocs "pastors" poden gestionar un ramat mundial i extreure'n cada més recursos a canvi de menys esforços.

El pensament oficial atribueix l'evolució d'una espècie a tota l'espècie... Darwin era un romàntic. Però la humanitat no és una sola espècie i les diferències reals no ténen res a veure amb el color de la pell, l'ètnia i la cultura, com algú vol que creguem. La diferència real es basa en tres estrategies bàsiques bàsiques de supervivència:

1) Per una banda, fruit de l'extrema eficàcia de la ramaderia social, hem generat un tipus d'humans que vénen dels micos i van cap als porcs. Són la font de recursos i de poder dels altres dos grups i és el que hem anomenat eufemísticament (segons la pertinença a un dels altres dos grups o l'estil dialèctic) "poble", "societat", "classe obrera", "gent del carrer", "votants", "audiència", "target"... Dels humans que van cap al porc tot se n'aprofita: el treball i l'esforç, els diners, el cos, la salut, els vots, l'audiència... són (o som) la massa reclosa en granges socials amb tele, nòmina o prestació social, i milers d'aparadors amb pinso de tots els colors i gustos.

2) En segon lloc, com als ramats de bens, també hi ha cabres entre els humans, més esquerpes, més rebels, però part del ramat igualment. A les cabres no els agrada el pinso de les ovelles: prefereixen "triar" que mengen i van amb el ramat pels laterals: el sistema ha inventat, parametrat i acotat les "alternatives" que "lliurement" elegiran les seves cabres en la forma de "tribus urbanes", "tendències", "minories", "moviments socials"... i, a les més noves o radicals en la seva forma de revolta les anomena "antisitema" com si de sistema només n'hi hagués un i fós indiscutible. L'estratègia bàsica, en ramaderia social, per criar "cabres" i treure'n profit consisteix en fer-los creure que res pot canviar en essència i que encara ténen sort d'adonar-se de "totes" les trampes del sistema únic i immutable. Els concedeix una mena de "victòria moral" enlloc de televisió i pinso de colors. La pau de les cabres consisteix en sentir-se millors que les ovelles. Aquest bloc mateix és un clar exemple del que fan les cabres de granja: sentir-se millors i creure que és impossible canviar res d'essencial.

3) En tercer lloc, una part de la humanitat ha evolucionat, dins la lògica brutal de la natura, fins a convertir-se en el paràsit perfecte, a imatge de les rates, les gavines, els escarabats i les mosques. Aquesta és la punta de llança de l'estratègia humana per la supervivència: parasitar la resta de l'esforç vital de la resta de la vida al nostre planeta a la recerca d'uns rendiments que només serviran per obtenir encara més rendiments. Aquesta part de la humanitat a convertir-se en una versió encara molt més eficaç de les tènies, les puçes, les sangoneres i éssers semblants. Menys de 200 exemplars "alfa" d'aquesta branca de la humanitat decideixen la lògica general del món en el que vivim i el seu nombre segueix decreixent mentre el seu poder real augmenta. Un món que produeix cada dia més riquesa genera més i més misèria a causa de l'acaparació de recursos d'aquests paràsits dotats d'una terrible eficàcia.

La democràcia doncs, ha demostrat ser la granja perfecta: un sistema tancat, sense sortida, on una sinistra combinació d'estables, menjadores i escorxadors posen tothom al seu lloc. I es suposa que no és discutible.

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Càrrecs polítics: Exigim-los un perfil bàsic

Per a accedir a qualsevol càrrec de responsabilitat tant en l'empresa privada com a l'administració pública cal tenir un perfil determinat en relació a la formació, els coneixements, l'experiència i les capacitats personals. Fins i tot per accedir a llocs de treball relativament bàsics es demana com a condició indispensable un bon coneixement de determinats idiomes, d'aplicacions informàtiques concretes, carnets de conduïr professionals, titulacions concretes...

Tot això és molt lògic i raonable donat que cal assegurar que la persona que accedeix a un lloc de treball concret té la capacitat de dur a terme les tasques associades al seu càrrec. A algú li semblaria bé que no existís un perfil mínim per a poder excercir professions relacionades, per exemple, amb l'educació, l'enginyeria, la sanitat, la justícia, l'economia, la seguretat, el transport públic, la comunicació...???

Doncs bé, en aquest estat nostre tant bèstia fins ara s'ha cregut que aquest criteri tenia una excepció precisament per la banda alta, en l'accés als càrrecs de més responsabilitat: els càrrecs polítics.

Així, a algú que vulgui treballar a la recepció d'un hotel se li pot exigir un bon coneixement d'anglès però  per accedir al ministeri d'afers exteriors o fins a la presidència de l'estat això no és necessari: no hi ha cap mínim perfil de coneixements i capacitats per a poder presidir el nostre país o l'estat. I, a sobre, aquests càrrecs ténen sous vitalicis i no modestos, precisament.

Vist això, no és gens estrany que les coses ens vagin com ens van: l'accés al poder públic depen només de campanyes publicitàries i dels recursos necessaris per pagar-les. I el finançament d'aquestes campanyes no està regulat per que els partits polítics disposen d'una infinitat de vies d'obtenció de recursos al marge de cap normativa ni legislació.

Realment volem que els nostres interessos individuals i col·lectius siguin administrats per persones mediocres i/o oportunistes? Aquesta és la democràcia que volem?

La solució a aquest greu problema seria molt fàcil si no fos pel fet que les persones mediocres, gens preparades, oportunistes (i sovint corruptes) que accedeixen al poder solucionant-se així la vida pròpia i dels seus per sempre defensaran a mort els seus privilegis.

Obtindriem una classe política de nivell més alt i, per tant, més capaç de resoldre els nostres problemes si cada partit es veiés obligat a presentar les seves potencials candidatures a una oposició pública que els capacités per a poder presentar-se a cada tipus de càrrec concret.

Així, per exemple, en vista a les eleccions municipals, cada partit hauria de buscar entre la seva militància les persones que disposessin de la titulació mínima imprescindible per a accedir a una alcaldia i presentar-los a una oposició adequada al càrrec al que voldran accedir. Les candidatures finals s'haurien de triar entre les persones que aprovéssin aquesta oposició. I es podríen estalviar primàries triant la millor nota.

Bé, no cal dir que això no ho veurem mai: Vivim en un estat que encara creu que la seva màxima representació pot recaure (de manera hereditària!) en una persona que va nomenar un dictador feixista (també pràcticament analfabet) en base als mèrits militars i feudals dels seus avantpassats... I, per si quedés algun dubte qualitatiu de la democràcia que patim: el cap de l'estat encapçala, jeràrquicament, l'excèrcit i no l'universitat, el coneixement, la cultura...

Diuen que cada país té el govern que mereix...
  

Sous Vitalicis

Molts dels càrrecs polítics del nostre país i de l'estat que el sotmet aporten un sou vitalici a qui hi accedeix. Aquest fet és una barbaritat que genera una despesa creixent, com una rèmora o una hemorràgia per a les arques públiques. Cada any hi ha més "ex" cobrant i, evidentment, els nous sous vitalicis que es van consolidant son cada vegada més elevats... Té futur, això? Penso que no.

És de justícia cobrar pel que es fa i no pel que s'ha fet. A més, en les tres dècades i escaig de suposada democràcia els polítics que hem patit en els diversos càrrecs amb sous vitalicis tampoc és que s'hagin distingit, en general, per una tasca brillant al servei del poble.

Només seria assumible el fet de donar sous vitalícis als polítics si es donéssin, com a mínim, tres condicions bàsiques de manera estable, consolidada i duradora:

1) Que cap administració donés mai com a resposta a una proposta justa i necessària que no hi ha diners per dur-la a terme.

2) Que no només haguéssim eliminat la fam i la miseria, sinó també la pobresa i la precarietat del nostre país.

3) Que la corrupció política en totes les seves formes hagués desaparegut del nostre país.

Aquestes tres condicions de mínims ni es dónen en l'actualitat ni sembla probable que ens hi poguem ni acostar en els propers anys.

Per tot això: cal recollir la informació necessària per elaborar una llista de totes les persones de l'estat que en l'actualitat cobren sous vitalicis, calcular-ne l'import anual conjunt, fer la previsió de creixement d'aquesta despesa i, amb aquestes dades com a argument, impulsar una iniciativa legislativa popular que suprimeixi els sous vitalicis del nostre sistema polític.