Aquest bloc està en construcció: Recordeu-ne l'adreça i torneu-hi més endavant, quan ja estigui en ple funcionament. Si teniu blocs d'opinió política i/o social, coneixeu pàgines que poden interessar a la gent que visiti Rates de medi@teka o, simplement, teniu coses a dir... ja podeu començar des d'ara a fer les vostres aportacions.

dijous, 26 de novembre de 2009

Editorial conjunta de 12 diaris catalans

Rates de Medi@teka subscriu la iniciativa que 12 diaris catalans han dut a terme publicant una editorial conjunta que, com a mostra de suport, publiquem integrament a continuació. La nostra voluntat no és un nou estatut sinó el camí vers la independència. Però creiem que l'intent fallit d'assolir un nou estatut que ens donés plens drets i llibertats com a poble ha estat un bon catalitzador per fer ben visible l'esgotament de la via constitucional d'encaix digne de Catalunya a l'Estat espanyol.

L'editorial que apareix avui reproduït a les portades de 12 diaris catalans ('La Vanguardia', 'El Periódico', 'Avui', 'El Punt', 'Segre', 'Diari de Tarragona', 'La Mañana', 'Diari de Girona', 'Regió 7', 'El Nou 9', 'Diari de Sabadell' i 'Diari de Terrassa'):


"Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.


L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra,confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.





Avanç o retrocés


La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.


No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).





Els pactes obliguen


L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.


Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.


Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.





Solidaritat catalana


Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable."










 

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Democràcia. Com a màxim o com a mínim?

La democràcia actual, tot i ser un terme amb el que tothom està familiaritzat i sobre el que ningú no admetrà mai desconèixer el seu sentit és un concepte difús, de significat real gens clar.

Per una banda, al sac de les "democràcies" hi posem tota mena de sistemes de govern que poden: ser estats o repúbliques, incloure una monarquia o no, admetre o no la pena de mort, tenir mandats presidencials més llargs o menys, limitació del nombre màxim de mandats per a una mateixa presidència o no, una única cambra formada pel poble o dues cambres amb una formada per la noblesa de manera hereditària, llistes electorals obertes o tancades, lleis de partits més o menys restrictives, servei militar obligatori o no, diferents marcs legals per a l'avortament, diferent tractament de l'homosexualitat des de la il·legalitat penada fins a la igualtat de drets, prohibició de l'ensenyament de l'evolució darwiniana o no, estats confessionals o laics... i TOTS aquests sistemes són "democràcies" sense més distincions.

En un món que hem fet cada vegada més cartesià i racionalista, en un món en el que la més mínima diferència o matís genera en tots els altres àmbits un nom nou i una posició diferent en la classificació general... la "democràcia" no té matisos ni subgrups, ni tipus, famílies ni ordres i, a sobre, el sistema de partits tendeix al bipartidisme arreu.

En allò que és més important i vital per tota la societat és precisament en el que pequem de més simplisme... Què ha canviat en les nostres democràcies actuals respecte a les de fa un segle? Res d'essencial a excepció de la generació d'un context més propici a la corrupció en totes les seves formes. En aquest mateix temps el cinema, per exemple, ha evolucionat del res al tot.

Mentre la suposada "democràcia" es mantenia igual, en tots els altres camps de les nostres vides els canvis han estat constants i l'evolució vertiginosa... No és sospitós, això?
La raó és clara: tothom és demòcrata però la diferencia resideix en el fet que algunes persones són demòcrates "com a màxim" i altres ho som "com a mínim".

De moment, qui talla el bacallà és demòcrata només de cara a la galeria i "com a màxim". El feudalisme, les monarquies, l'oligarquia basada en la riquesa i el poder bèl·lic segueixen governant les nostres societats exactament igual que fa cinc o sis segles. O pensàvem que guillotinar algun rei, penjar algun terratinent, fer alguna revolta aquí o allà, manifestar-nos massivament en algun moment, comprendre i interioritzar els nostres drets individuals i colectius i coses semblants era suficient per canviar una mil·lenària història basada en la llei patriarcal del més fort? Creure això seria d'una ingenuitat inassumible i també una falta de respecte a totes les persones que ens van precedir, sotmeses als mateixos poders no per incapacitat ni per conformitat...

Ens han venut que les revolucions ja estan fetes i que la democràcia, tal i com ara la coneixem és el port d'arribada de totes les lluites socials... Mirem d'entrada qui ens ha venut aquesta idea i com. Si això no és suficient motiu per descreure de tot el discurs: plantegem-nos quin percentatge del poder real i dels recursos totals recau ara sobre nosaltres i quin en altres èpoques.

Ens correspon ara una part més gran del poder real total i dels recursos totals generats ara que en una altra època? No! Durant segles ens ha semblat que progressàvem per que les sobres del feudal de torn han estat cada cop més abundants i complexes... abans donaven pa negre a canvi de sang treball i submissió... ara hi ha cotxes, ordinadors, telèfons, televisió... però tot allò que rebem representa un percentatge menor de la riquesa obtinguda pels oligarques actuals a partir del nostre treball.

La democràcia, tal i com ara està plantejada, és un miratge demobilitzador que ens fa creure que si les coses no ens van bé és culpa nostra i que el progrés és constant només per que el poder real ens dóna xavalla de colors nous cada dia.

La ramaderia social s'ha perfeccionat fins al punt que uns pocs "pastors" poden gestionar un ramat mundial i extreure'n cada més recursos a canvi de menys esforços.

El pensament oficial atribueix l'evolució d'una espècie a tota l'espècie... Darwin era un romàntic. Però la humanitat no és una sola espècie i les diferències reals no ténen res a veure amb el color de la pell, l'ètnia i la cultura, com algú vol que creguem. La diferència real es basa en tres estrategies bàsiques bàsiques de supervivència:

1) Per una banda, fruit de l'extrema eficàcia de la ramaderia social, hem generat un tipus d'humans que vénen dels micos i van cap als porcs. Són la font de recursos i de poder dels altres dos grups i és el que hem anomenat eufemísticament (segons la pertinença a un dels altres dos grups o l'estil dialèctic) "poble", "societat", "classe obrera", "gent del carrer", "votants", "audiència", "target"... Dels humans que van cap al porc tot se n'aprofita: el treball i l'esforç, els diners, el cos, la salut, els vots, l'audiència... són (o som) la massa reclosa en granges socials amb tele, nòmina o prestació social, i milers d'aparadors amb pinso de tots els colors i gustos.

2) En segon lloc, com als ramats de bens, també hi ha cabres entre els humans, més esquerpes, més rebels, però part del ramat igualment. A les cabres no els agrada el pinso de les ovelles: prefereixen "triar" que mengen i van amb el ramat pels laterals: el sistema ha inventat, parametrat i acotat les "alternatives" que "lliurement" elegiran les seves cabres en la forma de "tribus urbanes", "tendències", "minories", "moviments socials"... i, a les més noves o radicals en la seva forma de revolta les anomena "antisitema" com si de sistema només n'hi hagués un i fós indiscutible. L'estratègia bàsica, en ramaderia social, per criar "cabres" i treure'n profit consisteix en fer-los creure que res pot canviar en essència i que encara ténen sort d'adonar-se de "totes" les trampes del sistema únic i immutable. Els concedeix una mena de "victòria moral" enlloc de televisió i pinso de colors. La pau de les cabres consisteix en sentir-se millors que les ovelles. Aquest bloc mateix és un clar exemple del que fan les cabres de granja: sentir-se millors i creure que és impossible canviar res d'essencial.

3) En tercer lloc, una part de la humanitat ha evolucionat, dins la lògica brutal de la natura, fins a convertir-se en el paràsit perfecte, a imatge de les rates, les gavines, els escarabats i les mosques. Aquesta és la punta de llança de l'estratègia humana per la supervivència: parasitar la resta de l'esforç vital de la resta de la vida al nostre planeta a la recerca d'uns rendiments que només serviran per obtenir encara més rendiments. Aquesta part de la humanitat a convertir-se en una versió encara molt més eficaç de les tènies, les puçes, les sangoneres i éssers semblants. Menys de 200 exemplars "alfa" d'aquesta branca de la humanitat decideixen la lògica general del món en el que vivim i el seu nombre segueix decreixent mentre el seu poder real augmenta. Un món que produeix cada dia més riquesa genera més i més misèria a causa de l'acaparació de recursos d'aquests paràsits dotats d'una terrible eficàcia.

La democràcia doncs, ha demostrat ser la granja perfecta: un sistema tancat, sense sortida, on una sinistra combinació d'estables, menjadores i escorxadors posen tothom al seu lloc. I es suposa que no és discutible.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

Càrrecs polítics: Exigim-los un perfil bàsic

Per a accedir a qualsevol càrrec de responsabilitat tant en l'empresa privada com a l'administració pública cal tenir un perfil determinat en relació a la formació, els coneixements, l'experiència i les capacitats personals. Fins i tot per accedir a llocs de treball relativament bàsics es demana com a condició indispensable un bon coneixement de determinats idiomes, d'aplicacions informàtiques concretes, carnets de conduïr professionals, titulacions concretes...

Tot això és molt lògic i raonable donat que cal assegurar que la persona que accedeix a un lloc de treball concret té la capacitat de dur a terme les tasques associades al seu càrrec. A algú li semblaria bé que no existís un perfil mínim per a poder excercir professions relacionades, per exemple, amb l'educació, l'enginyeria, la sanitat, la justícia, l'economia, la seguretat, el transport públic, la comunicació...???

Doncs bé, en aquest estat nostre tant bèstia fins ara s'ha cregut que aquest criteri tenia una excepció precisament per la banda alta, en l'accés als càrrecs de més responsabilitat: els càrrecs polítics.

Així, a algú que vulgui treballar a la recepció d'un hotel se li pot exigir un bon coneixement d'anglès però  per accedir al ministeri d'afers exteriors o fins a la presidència de l'estat això no és necessari: no hi ha cap mínim perfil de coneixements i capacitats per a poder presidir el nostre país o l'estat. I, a sobre, aquests càrrecs ténen sous vitalicis i no modestos, precisament.

Vist això, no és gens estrany que les coses ens vagin com ens van: l'accés al poder públic depen només de campanyes publicitàries i dels recursos necessaris per pagar-les. I el finançament d'aquestes campanyes no està regulat per que els partits polítics disposen d'una infinitat de vies d'obtenció de recursos al marge de cap normativa ni legislació.

Realment volem que els nostres interessos individuals i col·lectius siguin administrats per persones mediocres i/o oportunistes? Aquesta és la democràcia que volem?

La solució a aquest greu problema seria molt fàcil si no fos pel fet que les persones mediocres, gens preparades, oportunistes (i sovint corruptes) que accedeixen al poder solucionant-se així la vida pròpia i dels seus per sempre defensaran a mort els seus privilegis.

Obtindriem una classe política de nivell més alt i, per tant, més capaç de resoldre els nostres problemes si cada partit es veiés obligat a presentar les seves potencials candidatures a una oposició pública que els capacités per a poder presentar-se a cada tipus de càrrec concret.

Així, per exemple, en vista a les eleccions municipals, cada partit hauria de buscar entre la seva militància les persones que disposessin de la titulació mínima imprescindible per a accedir a una alcaldia i presentar-los a una oposició adequada al càrrec al que voldran accedir. Les candidatures finals s'haurien de triar entre les persones que aprovéssin aquesta oposició. I es podríen estalviar primàries triant la millor nota.

Bé, no cal dir que això no ho veurem mai: Vivim en un estat que encara creu que la seva màxima representació pot recaure (de manera hereditària!) en una persona que va nomenar un dictador feixista (també pràcticament analfabet) en base als mèrits militars i feudals dels seus avantpassats... I, per si quedés algun dubte qualitatiu de la democràcia que patim: el cap de l'estat encapçala, jeràrquicament, l'excèrcit i no l'universitat, el coneixement, la cultura...

Diuen que cada país té el govern que mereix...
  

Sous Vitalicis

Molts dels càrrecs polítics del nostre país i de l'estat que el sotmet aporten un sou vitalici a qui hi accedeix. Aquest fet és una barbaritat que genera una despesa creixent, com una rèmora o una hemorràgia per a les arques públiques. Cada any hi ha més "ex" cobrant i, evidentment, els nous sous vitalicis que es van consolidant son cada vegada més elevats... Té futur, això? Penso que no.

És de justícia cobrar pel que es fa i no pel que s'ha fet. A més, en les tres dècades i escaig de suposada democràcia els polítics que hem patit en els diversos càrrecs amb sous vitalicis tampoc és que s'hagin distingit, en general, per una tasca brillant al servei del poble.

Només seria assumible el fet de donar sous vitalícis als polítics si es donéssin, com a mínim, tres condicions bàsiques de manera estable, consolidada i duradora:

1) Que cap administració donés mai com a resposta a una proposta justa i necessària que no hi ha diners per dur-la a terme.

2) Que no només haguéssim eliminat la fam i la miseria, sinó també la pobresa i la precarietat del nostre país.

3) Que la corrupció política en totes les seves formes hagués desaparegut del nostre país.

Aquestes tres condicions de mínims ni es dónen en l'actualitat ni sembla probable que ens hi poguem ni acostar en els propers anys.

Per tot això: cal recollir la informació necessària per elaborar una llista de totes les persones de l'estat que en l'actualitat cobren sous vitalicis, calcular-ne l'import anual conjunt, fer la previsió de creixement d'aquesta despesa i, amb aquestes dades com a argument, impulsar una iniciativa legislativa popular que suprimeixi els sous vitalicis del nostre sistema polític.

dilluns, 31 d’agost de 2009

On és el Poder?

El gran poder, el poder de debò, està clar que no el té "el poble" ni res que se li assembli. Però tampoc no el ténen els polítics amb càrrec... fan i desfan en base a directrius marcades (per qui?). Fins a on poden decidir la presidència, el parlament o els ministeris d'un govern realment? Qui mou els fils dels calés i les persones? Quan tenim l'opció de votar (ho fem o no)... decidim gran cosa?
Cada vegada tinc més la sensació que la DEMOCRÀCIA amb la que tant s'omplen la boca gent com Bush, Fraga, Aznar, Aguirre, Berlusconi, Zapatero (i altra gentussa similar)... només és un frè de mà per poder dir: "no passeu més enllà!".
Una solemne estupidesa o un engany pervers se'l pot creure la major part de la població amb dret a vot d'una societat. Hitler va guanyar unes eleccions i, salvant les distàncies (els segons no eren tan intel·ligents) Bush i Aznar també. Encara avui hi ha societats suposadament democràtiques que accepten la pena de mort dins del seu codi penal i que no s'estranyen de no veure mai blancs caucàssics ni jueus exposats a la pena capital... i se suposa que són democràcies. També hi ha suposades democràcies no laiques, adscrites a una religió concreta, amb tota la criminalitat i la falta de legitimitat que això representa. Sense comptar tots els servilismes associats a empreses energètiques, de telecomunicacions, concesionàries d'autopistes, bancs i caixes, gangsterisme amb excusa d'autor...
Després hi ha el tema del sistema democràtic, en general, que té molts problemes de base i dista molt de ser un sistema eficaç.
Avui, aquí i ara, per exemple, la població de Catalunya no pot votar si vol seguir pertanyent a l'Estat Espanyol, si li sembla bé tenir rei o li agradaria més una república, si s'ha de suspendre el concordat amb el Vaticà o mantenir-lo, quina proporció ha de guardar el pressupost militar amb amb el d'educació i el de salut, si vol que el seu territori estigui lliure de transgènics, si s'ha de seguir pertanyent a l'OTAN, quin sou s'ha de destinar a l'alcaldia de la seva població, si els sous dels càrrecs polítics han de ser vitalicis....
I, si no podem decidir ni aquestes coses generals, ni moltes d'altres més concretes com el Cànon de la SGAE o la protecció del patrimoni natural del nostre entorn immediat... per què votar? Per assumir part de la culpa d'aquesta farsa?
I no és que votar no tingui sentit... és del tot insuficient.


VOLEM MENYS MENTIDES I MÉS DEMOCRÀCIA!

Sobre el "Dret d'ús de la Cultura" (Segona Part)

(potser millor llegir primer la primera part, situada just a continuació)
Començarem aquesta segona part amb una consideració bàsica plantejada en forma de llistat d'exemples:
  • En arquitectura no es cobren "drets d'autor" dels edificis pel rendiment que es pugui obtenir d'un edifici o habitatge.
  • En medicina no es cobren "drets d'autor" pel rendiment obtingut a partir d'una cura, tractament o operació.
  • A l'ensenyament no es cobren "drets d'autor" pels rendiments obtinguts per l'alumnat a partir de l'educació rebuda.
  • Els establiments públics no paguen "drets d'autor" en concepte del rendiment que el disseny interior del local aporta al seu negoci.
  • En gastronomia, cap professional de la cuina cobra "drets d'autor" per la realització de les seves receptes en àpats públics ni privats.
  • En disseny gràfic no es cobren "drets d'autor" pel rendiment que obtingui una entitat o empresa a partir de la utilització de la imatge gràfica que se'ls ha dissenyat.
  • Qui fa el pregó d'una festa major no cobra drets d'autor per les reproduccions que es facin d'aquest pregó.
  • En tots els camps professionals es cobra "per treballar" i no "per haver treballat".
  • Cap sector professional fora del món de la cultura té el privilegi d'aplicar un cànon sobre un producte pel possible ús perjudicial per a aquest que se'n pugui arribar a fer: seria concebible que els ajuntaments cobréssin un cànon als esprais, retoladors i altres pintures pel possible embrutament de façanes que es pugui fer amb aquests?

Aleshores... per quin motiu les societats de protecció dels drets d'autor poden cobrar per aquests conceptes?
La resposta és clara: pel mateix motiu que els senyors feudals es beneficiaven del delme o del "dret de cuixa", que els gàngsters cobren "limpost de protecció", que les guerrilles i els grups terroristes cobren "limpost revolucionari", que les policies de molts països apliquen "la mordida" a qualsevol tràmit, que en alguns ports, aeroports i aduanes "es perden" algunes mercaderies...
És evident: per que es pot.


I... és desitjable que això funcioni d'aquesta manera?
No, és clar.
D'entrada, a cap Cultura li convé que "qui va fer" s'endugui els recusos mentre "qui vol fer" es mor de fàstic.
Però el problema no és pagar-li esforç més temps multiplicat per talent a la persona que crea Cultura: hi ha nombroses maneres d'aconseguir que les persones generadores de Cultura rebin una recompensa per fer-ho no només justa sinó fins i tot MOLT generosa.


Doncs què falla?
Falla el fet que determinades persones i entitats vulguin fer precisament allò que tant critiquen i criminalitzen: viure de l'obra, l'esforç i el talent de l'altra gent. De TOTA l'altra gent.


Bé... i què es pot fer per canviar-ho?
En teoria caldria crear una llei mundial antiparasitisme  (i redactar normatives concretíssimes) que disposés de cossos policials especialitzats i jutjats dedicats en exclusiva per expropiar i empresonar totes les persones que, en el terreny que sigui, es dediquin a enriquir-se robant a l'altra gent. Però això només seria possible si les administracions públiques, els governs i els estaments supraestatals els forméssin persones tant capacitades com honrades i, a més, tinguéssin algun tipus de poder real: No és el cas.
El poder real de les nostres societats el ténen precisament aquests paràsits: Laboratoris farmacèutics, empreses d'energia, de telecomunicacions, de banca, d'autopistes, d'assegurances, de protecció de drets d'autor... Són els sectors emergents! Per a ells no hi ha cap crisi (diguin el que diguin)!
I com que tampoc és qüestió d'iniciar una matança massiva ni de liar-se a cremar ciutats fins que aturin les seves activitats o fer una vaga de fam a escala mundial fins que les cúpules d'aquestes organitzacions siguin desterrades a un desert inhòspit a viure amb mig litre d'aigua i 100 grams de farina d'arrels amargues al dia el que els quedi de vida (que és amb el que passa la població més pobra del planeta)...
Ens caldrà pensar en positiu, construïr l'alternativa al parasitisme i anar excloent de les nostres societats les activitats parasitaries. En el camp de la cultura això passa per:

  • Eliminar al màxim qualsevol mena d'intermediació especulativa entre la creació cultural i el seu públic final.
  • Potenciar l'ús del CopyLeft i de les llicències Creative Commons 
  • Maximitzar l'autoedició i la distribució pròpia a través d'internet.
  • Formar associacions i cooperatives de creació i producció.En música, descàrregues directes des de la web del grup, concerts i autoedició de recopilatoris de col·leccionista amb prou valor afegit i tiratge prou curt com per que s'esgotin de seguida.
  • En literatura, també descàrregues directes a preu just, format audiollibre autoeditat i premis literaris més feines paral·leles a l'activitat literària com com columnes als diaris, conferències, fer de jurat de premis, donar cursos d'escriptura literària... 
  • Denunciar públicament (quan no es pugui per via judicial) les actituds i accions de gàngsters i paràsits culturals.
  • Com a públic, boicotejar les obres culturals adscrites a qualsevol societat de protecció dels drets d'autor i grans empreses/corporacions paràsites.
  • També com a públic, donar suport a les creacions i produccions indepents.
  • En les grans produccions adscrites al parasitisme que es defensen de manera beligerant contra l'accés just del públic i que no distingeixen entre pirateria especulativa(per vendre) i el dret d'ús: no molestar-se ni en baixar-se o copiar-se les obres... ignorar-les.
  • Emprendre recollides de signatures per tramitar iniciatives legislatives populars contra el segrest de la Cultura.
  • Crear blocs, webs, portals i xarxes contra l'especulació cultural.
  • Formar una candidatura unitària europea per presentar-la a les eleccions al parlament europeu i anar emprant els immensos sous dels parlamentaris aconseguits (són vitalicis!) per emprendre causes judicials contra les societats de protecció dels drets d'autor i altres paràsits.
  • En música i espectacles: els grups independents, que no pertànyen a cap entitat o empresa paràsita, anunciar-ho clarament amb una marca fàcilment reconeixible (en un altre post en proposarem algunes).
  • No comprar cap obra cultural que tingui publicitat als grans mitjans.
  • Potenciar premis literaris i altres concursos artístics de caire popular i desvinculats del parasitisme cultural.
  • Reclamar des d'entitats, empreses i administracions el retorn del cànon per a suports emprats en producció pròpia.
  • Omplir les xarxes socials, el YouTube, els fòrums i també els carrers d'opinió contra el parasitisme cultural.
  • Intentar donar el mínim d'ingressos als paràsits culturals (no fer servir CD/DVDs si es poden utilitzar memòries USB o Discs Durs que només paguen el cànon una vegada i són reutilitzables, per exemple).
  • Organitzar parades de Sant Jordi amb "roses a preu just" i llibres només sense copyright.
  • Boicotejar totes les fires del llibre i esdeveniments similars amb manifestacions a l'entrada que difonguin el concepte: "si tens paràsits, no et puc comprar" o idees similars.
  • Recollir en blocs, fanzines i altres mitjans de contrainformació llistats d'actuacions injustes, d'artistes vinculats al parasitisme...
  • I, sobretot, seguir buscant maneres de lluitar contra el parasitisme cultural en totes les seves formes.

diumenge, 30 d’agost de 2009

Sobre el "Dret d'ús de la Cultura" (Primera Part)



Aquest article és la síntesi resultant d'un ampli debat mantingut amb nombroses persones 
implicades a diferents nivells en la generació i/o l'ús de la Cultura en moltes de les seves formes i disciplines.

u En primer lloc, distingirem les quatre parts bàsiques implicades d'una o altra manera en el fet cultural:
1. L'artista: La persona que des de la seva creativitat, sensibilitat i talent genera la materia primera del material cultural.
2. Els suports: La indústria responsable de la fabricació i venda dels suports físics per als productes culturals.
3. La producció: La part dedicada a la producció, distribució, difusió i promoció del producte cultural.
4. El públic final: La interlocució final amb el producte cultural. El públic i, per extensió, la humanitat en general com a usuària final de la cultura.

u En segon lloc, anunciarem quatre critèris bàsics que, al nostre entendre, haurien de regir la generació i l'ús de la cultura en qualsevol societat lliure i socialment avançada:
1. El dret d'accés a la cultura: Tota la humanitat i cada una de les persones que la formen ténen el dret inalienable, irrenunciable, d'accés a la cultura i a l'educació així com a cercar el seu creixement intelectual i espiritual per mitjà d'aquesta.
2. El dret al rendiment del propi treball: Tota persona té dret a percebre una remuneració justa (i proporcionada al rendiment final) del seu treball i del seu esforç. 
3. El dret al reconeixement de l'autoria: Tota persona té dret a que li sigui reconeguda públicament l'autoria de les seves obres i a que ningú altre li pugui usurpar aquesta autoria en cap cas. 
4. Entenem com a Cultura: Un sentit molt ampli del terme, que inclou totes les expressions artístiques, intelectuals i espirituals concebudes com a actes de comunicació vers la humanitat en general per expressar sentiments, emocions, idees, estats de consciència…


Partint d'aquestes premises, ens proposem demostrar que l'accés a la cultura, a l'educació i al creixement tant intelectual com espiritual de les persones no està prou ben garantit en els millors dels casos i està directament vetat en els pitjors casos. Tampoc la remuneració de l'esforç de les persones que generen Cultura tendeix a ser ni justa ni proporcional: en uns pocs casos per excés i en tota la resta per defecte.
Per altra banda, l'existència d'intermediaris entre l'artista i el seu public final s'ha anat tornant cada cop més abusiva i, alhora, més innecessària. Així, la persona creadora de cultura percep una part cada cop més petita del total del rendiment de la seva obra alhora que sacrifica cada cop més llibertat creativa i capacitat de decisió sobre la seva obra mentre que el gran públic es veu obligat a sufragar, juntament amb el cost real de creació del producte cultural tot de conceptes que normalment no li interessen i que disparen els preus a un nivell abusiu, sovint inaccessible: publicitat, distribució, infraestructures sobredimensionades...
Quan comprem un llibre, per exemple, només una petitíssima part del seu preu (gairebé simbòlica) arriba a la persona que l'ha escrit mentre tota la resta se la reparteixen (de manera inversament proporcional a l'esforç realitzat): la llibreria, la distribuïdora, l'impremta, l'editorial i l'entitat bancària implicada en l'operació.
Aquest fet no seria tant terrible si l'artista pogués crear realment el que sent i desitja (rebent una remuneració justa a canvi) i si el públic final pogués gaudir de la seva obra a un preu accessible i com a part d'un ventall ampli i plural d'obres integrants d'una cultura rica, diversa i lliure. Però les coses no estan anant així, per norma general.
El cas dels llibres serveix per exemplificar un fenòmen que s'extén a tota la Cultura en general: Per una banda, el públic potencial de qualsevol manifestació cultural és cada vegada més nombrós i aquest públic disposa duna capacitat (i necessitat) creixent de "consum" cultural tant en quantitat com en qualitat.
Per altra banda, els preus d'accés a cada obra segueixen pujant i s'estan produïnt massivament expressions culturals de baixa qualitat comparables al que representa el fast-food per a la gastronomia i la nutrició. 
Aquesta situació ha generat dues conseqüències oposades:
1. L'aparició d'organitzacions i empreses dedicades explícitament a l'especulació cultural que exploten les persones creadores de cultures, s'apropien massivament de diner públic i es fan amb tant diner privat com poden sense oferir a canvi cap servei real a la Cultura.
2. La mal anomenada "pirateria" cultural, que segons l'opinió oficial dels especuladors i segrestadors culturals, és un delicte terrible que acabarà amb la creació cultural i abocarà el món sencer a una mena d'apocalipsi terrible i devastador.


En base a tot això, fem-nos una pregunta senzilla:
Quan val, a preu de mercat, fer-se una cultura mitjana?


Aquesta "cultura mitjana" podria incloure, per exemple:
Estudis universitaris de grau mitjà. El domini d'un idioma adicional al/s propi/s. El manteniment de l'hàbit de llegir regularment (posem un llibre cada 1 o 2 setmanes). Veure cinema amb regularitat, com a alternativa a la tele (1 o 2 pel·licules o documentals per dia o bé 3 o 4 capítols d'una sèrie). Seguir l'actualitat informativa. Visitar exposicions. Anar al teatre. Anar a concerts...
Ara mirem quins són els ingressos mitjans a la zona on vivim i d'aquests restem-hi el cost mitjà d'altres necessitats bàsiques com la vivenda, l'alimentació, la salut i la mobilitat.
Aquest càlcul dóna com a resultat un nombre negatiu molt gran fins i tot en les societats més riques, ja que en aquestes els costos bàsics de la vida es disparen molt per damunt del que pugen els ingressos personals mitjans. I, a sobre, sabem que les mitjanes pugen per que uns pocs ténen moltíssim...
Això fa que, com a humanitat, en general, no ens podem permetre l'accés a la Cultura.
L'alternativa que ens proposa el sistema dominant post-capitalista és: bàsicament mirar la tele i, a part, llegir gens o poquíssim, veure el cinema a la tele amb anuncis o tirar de videoclub condemnant-nos a la pantalla petita, anar només de manera anecdòtica al teatre i haver d'estalviar per poder-nos permetre un concert de tant en tant i renunciar a accedir a qualsevol altra forma de cultura.
Però aquest trist panorama no és l'única opció i, per descomptat, no és la millor.
La indústria cultural (tot el que no és ni l'artista ni el seu públic) ha arribat a l'extrem penós i criminal de protegir el seu injust negoci amb mesures policials i fa xantatge a les administracions públiques per obtenir cada cop més guanys tant de les arques públiques com de les butxaques privades. Enlloc de comprendre que els temps han canviat i que els cal fer una reconversió per adaptar-se al model actual de consum cultural, han decidit imposar la continuïtat del model antic passant per damunt dels drets individuals i col·lectius del públic final de la Cultura entre altres abusos de poder.
Les mal anomenades "societats de protecció dels drets d'autor" obtenen diners a través de l'artista associat, de la subvenció directa de les administracions públiques, dels mitjans de comunicació i d'un cànon que grava exageradament TOTS els suports digitals i qualsevol tecnologia capaç de reproduïr i/o copiar un producte cultural. Paguen el cànon fins i tot els suports digitals emprats massivament en jutjats, hospitals, bancs i caixes, editorials... que només contenen informació pròpia sense drets d'autor. Però no en ténen prou amb això. Com que els ampara la més absoluta impunitat i un "blindatge moral" a prova de tot, van decidir fa temps ampliar els seus ingents beneficis (dels que no dónen cap explicació pública) a partir de pràctiques pròpies dels gàngsters que durant els anys 20 es van apropiar de la ciutat de Chicago: Infiltrar-se en casaments, bateigs, comunions i altres celebracions privades per reclamar els drets d'autor de la música que s'hi cobra. Pretendre cobrar els drets d'autor a les botigues per posar la ràdio (no ha pagat ja la ràdio per emetre cada canço?). Parar trampes a les copisteries demanant que els facin la fotocòpia d'un llibre i presentant-se a recollir-lo amb un notari. Reclamar drets d'autor a webs i blocs personals. Reclamar un percentatge (sovint un 10%) de la recaptació en festivals i actes benèfics promoguts per ONGs i entitats solidàries sense ànim de lucre. Intentar cobrar als pubs, bars musicals i discoteques per la música que posen (quan és la millor promoció d'un músic!)... i bé, tota mena d'abusos en la mateixa línia. 
D'aquests beneficis, les entitats "defensores" dels drets d'autor (no les podem anomenar si no ens volem enfrontar, un cop més, als seus advocats i tota la seva maquinària represiva) no en dónen cap explicació, no ens diuen com se'ls gasten... Clar, si existeix una manera "legal" de ser gàngster, per que molestar-se en traficar amb drogues i armes, fer segrestos, proxenetisme o cobrar "l'impost de protecció" als comerços?
La caiguda (mai admesa pel sistema bancari, les administracions públiques i els mass media) del Capitalisme tal i com era durant els pitjors anys del segle XX ha generat, com passa normalment en aquests casos, una nova classe social: els paràsits. Aquests mal anomenats "paràsits" (caldria trobar un terme molt més dur, que deixés clar que es tracta de veritables "terroristes socials"), viuen de l'esforç dels altres sense aportar RES a canvi i ja no ténen ni l'excusa d'una inversió previa en recursos i responsabilitat com tenien els antics empresaris. Amb aquests nous paràsits ja no hi ha ni convenis col·lectius, ni enllaços sindicals, ni vagues, ni estatut del treball ni cap altre instrument moderador possible: fan el que els sembla amb total impunitat, es mantenen intocables i naveguen en un mar de prepotència i buits legals amb les seves naus armades d'assessors, advocats i poder econòmic per sotmetre qualsevol resistència.  És evident que la seva funesta activitat no es centra només en l'àmbit de la Cultura, però dels altres terrenys on desenvolupen la seva criminalitat ja en parlarem en altres post.


u A la segona part d'aquest post proposarem solucions possibles o, almenys, la direcció en la que creiem que cal buscar-les.

Arguments de Pat Condell per l'ateisme

Aqui van alguns vídeos d'en Pat Condell, que resumeixen el pensament d'una part important de l'ateisme contemporani (N'hi ha més a YouTube, que aprofundeixen sobre cada religió en concret i sobre aspectes fonamentals de la idea de Déu).

En propers missatges aportarem altres punts de vista diferents sobre l'ateisme. Els arguments a favor de Déu ocupen massivament escoles, estats sencers, canals de ràdio, televisió, diaris... i han estat imposats amb violència durant segles: No necesiten tenir cap presència en aquest bloc.













Les vacunes antipolio i el SIDA

1


2


3


4


5


6


7


8


9


10


11


12


13


14

dijous, 27 d’agost de 2009

Mentre altres territoris del món evolucionaven, es desfeien dels antics jous feudals i donaven pas tant a la raó com al progrés social: a la península ibèrica bona part de la població va decidir fa segles contradir Darwin i, enlloc de venir del mico, van decidir anar cap al porc.
No es poden considerar Homo Sapiens Sapiens (en un sentit estricte) les persones que van fer possible la Inquisició Espanyola i el seu imperi de violenta i sanguinària ignorància supersticiosa.
El genocidi americà iniciat amb els Reis Catòlics i la seva posterior glorificació 500 anys més tard
no demostren cap indici de progrés...
Dictadures, monarquies absolutes, guerres de conquesta, privilegis, injustícia social, racisme i xenofòbia, sexisme, homofòbia, abusos de poder, una concepció integrista i bèl·lica de la religió... aquesta és l'Espanya que ha après a ser presó de pobles, genocida de cultures i de creences alienes al monòlit fal·lic i feixista d'aquella "UNA, GRANDE Y LIBRE" que un tipus mediocre, incult, covard i sàdic va fer entroncar, directament, amb els "autos de fe", les expulsions de jueus i musulmans i una ja llarga tradició espanyola de massacrar la diferència. Aquest tipus, Francisco (Paulino Hermenegildo Teódulo) Franco, encara avui és considerat un gran líder o, com a mínim, un governant insigne per una part de l'Espanya involucionista que, per desgràcia (i com a resultat dels crims de la guerra civil i dels 40 anys posteriors de dictadura feixista) no és ni molt menys anecdòtica en la sociologia espanyola. 
Diuen que cada poble té els governs que mereix i, si mirem la història dels governants d'espanya,
ens podem fer una idea força clara de la mena de poble que els ha merescut. 
En cap país avançat perdurarien (passats més de 30 anys!) les estatues i plaques del dictador arreu del territori, la Fundación Francisco Franco amb subvencions públiques enlloc d'il·legalitzada i amb els seus membres empresonats, les celebracions del 20-N i del 12-O com a "Día de la Raza" autoritzades i amb protecció policial, els símbols franquistes en venda en botigues "normals" i de manera totalment legal, alguns dels minstres i col·laboradors propers del dictador ocupant càrrecs públics de tota mena i plenament amnistiats pels seus crims directes i complicitats...

 BOMBARDEIGS DEL FRANQUISME A CATALUNYA  


ARRIBADA AL PODER DEL DICTADOR I RETÒRICA CUTRE-FEIXISTA


FRANCO NOMENA JUAN CARLOS I COM A EL SEU SUCCESSOR


EL BORBÓ ACCEPTA EL CÀRREC I JURA ELS PRINCIPIS DEL "MOVIMIENTO"


EL BORBÓ DEMOSTRA SER COM ELS SEUS AVANTPASSATS
(PERÒ POTSER MENYS LLEST ENCARA, SI AIXÒ ÉS POSSIBLE)


UN DELS MILERS D'EXEMPLES DEL BAIXÍSSIM NIVELL HUMÀ,
ESPIRITUAL, INTELECTUAL I CULTURAL D'UN ESTAT DEPRIMENT 


QUATRE COSES QUE CAL DIR

Què hem de fer?

divendres, 21 d’agost de 2009

Per marcar territori

És evident que qui es mou pel terreny de l'opinió en té una de pròpia. Suposo que l'estètica i el format del bloc ja deixa força clares les coses... però sempre va bé parlar clar:

1) Les Rates de Medi@teka no creiem en el feudalisme sota cap de les seves formes i considerem que tots els títols associats al fet monàrquic i al concepte d'aristocràcia (així com els privilegis que se'n deriven) són directament delinqüència. Entre d'altres, la idea de privilegis nobiliaris infringeix la constitució espanyola vigent, la declaració universal dels drets humans i el sentit comú més elemental. A més, considerem que ningú hauria d'heretar privilegis pel fet que els seus avantpassats matéssin a molta gent per mitjà dels seus excèrcits o per la decisió personal d'un dictador feixista. Però l'actual "rei" de l'estat espanyol a part de ser escollit i nomenat pel dictador Francisco Franco, va ser "confirmat" per les urnes (Com Hitler, Bush, Aznar i Sharon, per exemple)... i això ens porta al següent punt.

2) Considerem que la democràcia, com a concepte, és una bona idea. Però també pensem que la seva aplicació real té moltes carències i dista molt de ser, tal com la coneixem ara, un bon sistema: Per començar, un vot és molt poc poder. En segon lloc, l'opinió majoritària no és garantia de res. A més, el poder real de les nostres societats no es troba en la presidència dels governs sinó en altres despatxos (molt més foscos, menys coneguts). Per altra banda, coses tant terribles com la corrupció, la ineficàcia, la mediocritat i la manca de transparència (entre d'altres) haurien de quedar quirúrgicament excloses de qualsevol sistema que pugui ser considerat mínimament digne.

3) També pensem que totes les religions (i altres organitzacions en general) que disposen de jerarquies amb privilegis ataquen també la idea bàsica que considera que totes les persones som iguals en drets i deures. Hi ha molts dogmes de fe en aquesta línia que discutirem frontalment més endavant. De tota manera, no ataquem (encara que no compartim) la idea d'una mística personal sempre i quan no generi privilegis per a alguns i deures (sovint abusius) per a altres.

4) El dret d'accés a la cultura és també un conflicte vigent des de principis del romànic europeu i ja portem segles amb aquesta lluita: la cultura del feudalisme, de l'explotació, de la religió jeràrquica, del mercadeix especulatiu i del segrest de llibertats col·lectives en general s'oposen a una idea senzilla i altament defensable: tota persona té dret innat d'accés a tota la cultura en les mateixes condicions amb que té dret a respirar o a viure en general. I els beneficis d'uns pocs no es poden oposar a aquest principi fonamental. Una altra cosa és fer negoci amb la propietat intelectual aliena... ja en parlarem més endavant.

5) El sexisme, l'homofòbia, el racisme i la xenofòbia (entre d'altres) són sociopaties que afecten les societats d'una manera comparable a l'efecte que té el càncer o les infeccions greus en un ésser viu. I com a tals han de ser combatuts i extirpats dels nostres sistemes. Creiem que cal una legislació tant estricta com en l'antiterrorista (sense tortures ni abusos indignes que s'han de suprimir de tot el sistema en general) per a aquests casos.

6) Evolucionisme radical. És un fet que l'evolució no arriba alhora per tothom. I la gent "pre-sapiens" de totes les societats ha de ser posada al seu lloc, a la cua del moviment evolutiu, amb tots els seus drets personals i socials garantits però sense opció de frenar una societat sencera en camins que son, objectivament, encertats. Això val per tot l'antievolucionisme nord-americà, per molts dogmes religiosos, per molt "sexisme tradicional"... qui tingui idees pre-històriques té dret a viure-les personalment però no a imposar-les a tercers i molt menys a societats senceres.

7) La televisió, la cultura del consumisme en general, l'esport de masses, la moda i moltes aplicacions dogmàtiques de la idea religiosa són elements afavoridors del concepte de ramaderia social que permet a unes poques persones mantenir el control (i l'explotació) de tota la resta. I com a tals han de ser combatuts amb fermesa. El pensament únic ens converteix en ramats socials molt fàcils d'explotar. El pensament individual crític és molt més difícil de governar.

8) Els mitjans convencionals de comunicació menteixen per sistema i rendeixen pleitesia als poders establerts. Però alguns professionals concrets d'aquests mitjans busquen la manera, per ética personal, de saltar-se aquesta restricció. Cal combatre tots els suports al moviment organitzat d'estupidització social i recolzar les persones que lluiten per fer arribar la informació directa al gran públic. No creiem en el concepte de contrainformació i proposem a canvi el terme "informació directa" (sense filtres ni restriccions).

9) Salut del planeta. En aquest aspecte les coses estan força clares entre nosaltres: el planeta ja no podrà ser mai una selva verge, però pot ser un jardí i un hort, amb el seu bosc verge si apliquem la cultura de la sostenibilitat i deixem de créixer de manera irracional. La cultura del consum extrem només beneficia a poca gent i perjudica a la resta de la humanitat... present i futura.

10) Cap veritat absoluta, ni les nostres idees més arrelades, justifica eliminar el procés personal del pensament i del judici crític. La veritat és nòmada i molt relativa. El que avui ens sembla vàlid, demà pot no ser-ho. És important mantenir la capacitat de canviar, d'evolucionar, de matisar, d'incloure, de comprendre, de reinterpretar, de reinventar, de somniar, de desitjar, d'exigir, d'esperar...

Pot semblar un decàleg i, com a tal, un dogma. Però deixa de ser-ho en la mesura en la que es manté obert al debat i a l'evolució...

dijous, 20 d’agost de 2009

Estem començant

Rates de Mediateka només és un altre bloc. Són gratuïts i tothom xiscla per tenir-ne (molts). Però diuen que la intenció és el que compta. Aquest bloc neix en català i des de la voluntat d'oferir mitjans de reforç per a la construcció d'una opinió pròpia a les persones que l'incloguin a la seva llista de consultes habituals. No tenim cap panacea ni som posseïdors de cap veritat universal: Ens limitem a transcriure el resultat d'algunes de les nostres converses i proposar el debat de les idees des del respecte a tothom però sense caure en l'extrema covardia del que es suposa "políticament correcte". Entre la gent de Rates de Medi@teka, hi ha opinions força radicals i polèmiques, però ens proposem presentar-les amb respecte, amb la intenció d'enriquir debats i no d'atacar a ningú... tot i que hi ha moltes coses del funcionament actual del món que ens desagraden profundament. 


Bé, comencem. Com es diu en aquests casos: "Aquesta pàgina està en creixement". Disculpeu la impaciència.