Democràcia. Com a màxim o com a mínim?

La democràcia actual, tot i ser un terme amb el que tothom està familiaritzat i sobre el que ningú no admetrà mai desconèixer el seu sentit és un concepte difús, de significat real gens clar.

Per una banda, al sac de les "democràcies" hi posem tota mena de sistemes de govern que poden: ser estats o repúbliques, incloure una monarquia o no, admetre o no la pena de mort, tenir mandats presidencials més llargs o menys, limitació del nombre màxim de mandats per a una mateixa presidència o no, una única cambra formada pel poble o dues cambres amb una formada per la noblesa de manera hereditària, llistes electorals obertes o tancades, lleis de partits més o menys restrictives, servei militar obligatori o no, diferents marcs legals per a l'avortament, diferent tractament de l'homosexualitat des de la il·legalitat penada fins a la igualtat de drets, prohibició de l'ensenyament de l'evolució darwiniana o no, estats confessionals o laics... i TOTS aquests sistemes són "democràcies" sense més distincions.

En un món que hem fet cada vegada més cartesià i racionalista, en un món en el que la més mínima diferència o matís genera en tots els altres àmbits un nom nou i una posició diferent en la classificació general... la "democràcia" no té matisos ni subgrups, ni tipus, famílies ni ordres i, a sobre, el sistema de partits tendeix al bipartidisme arreu.

En allò que és més important i vital per tota la societat és precisament en el que pequem de més simplisme... Què ha canviat en les nostres democràcies actuals respecte a les de fa un segle? Res d'essencial a excepció de la generació d'un context més propici a la corrupció en totes les seves formes. En aquest mateix temps el cinema, per exemple, ha evolucionat del res al tot.

Mentre la suposada "democràcia" es mantenia igual, en tots els altres camps de les nostres vides els canvis han estat constants i l'evolució vertiginosa... No és sospitós, això?

La raó és clara: tothom és demòcrata però la diferencia resideix en el fet que algunes persones són demòcrates "com a màxim" i altres ho som "com a mínim".

De moment, qui talla el bacallà és demòcrata només de cara a la galeria i "com a màxim". El feudalisme, les monarquies, l'oligarquia basada en la riquesa i el poder bèl·lic segueixen governant les nostres societats exactament igual que fa cinc o sis segles. O pensàvem que guillotinar algun rei, penjar algun terratinent, fer alguna revolta aquí o allà, manifestar-nos massivament en algun moment, comprendre i interioritzar els nostres drets individuals i colectius i coses semblants era suficient per canviar una mil·lenària història basada en la llei patriarcal del més fort? Creure això seria d'una ingenuitat inassumible i també una falta de respecte a totes les persones que ens van precedir, sotmeses als mateixos poders no per incapacitat ni per conformitat...

Ens han venut que les revolucions ja estan fetes i que la democràcia, tal i com ara la coneixem és el port d'arribada de totes les lluites socials... Mirem d'entrada qui ens ha venut aquesta idea i com. Si això no és suficient motiu per descreure de tot el discurs: plantegem-nos quin percentatge del poder real i dels recursos totals recau ara sobre nosaltres i quin en altres èpoques.

Ens correspon ara una part més gran del poder real total i dels recursos totals generats ara que en una altra època? No! Durant segles ens ha semblat que progressàvem per que les sobres del feudal de torn han estat cada cop més abundants i complexes... abans donaven pa negre a canvi de sang treball i submissió... ara hi ha cotxes, ordinadors, telèfons, televisió... però tot allò que rebem representa un percentatge menor de la riquesa obtinguda pels oligarques actuals a partir del nostre treball.

La democràcia, tal i com ara està plantejada, és un miratge demobilitzador que ens fa creure que si les coses no ens van bé és culpa nostra i que el progrés és constant només per que el poder real ens dóna xavalla de colors nous cada dia.

La ramaderia social s'ha perfeccionat fins al punt que uns pocs "pastors" poden gestionar un ramat mundial i extreure'n cada més recursos a canvi de menys esforços.

El pensament oficial atribueix l'evolució d'una espècie a tota l'espècie... Darwin era un romàntic. Però la humanitat no és una sola espècie i les diferències reals no ténen res a veure amb el color de la pell, l'ètnia i la cultura, com algú vol que creguem. La diferència real es basa en tres estrategies bàsiques bàsiques de supervivència:

1) Per una banda, fruit de l'extrema eficàcia de la ramaderia social, hem generat un tipus d'humans que vénen dels micos i van cap als porcs. Són la font de recursos i de poder dels altres dos grups i és el que hem anomenat eufemísticament (segons la pertinença a un dels altres dos grups o l'estil dialèctic) "poble", "societat", "classe obrera", "gent del carrer", "votants", "audiència", "target"... Dels humans que van cap al porc tot se n'aprofita: el treball i l'esforç, els diners, el cos, la salut, els vots, l'audiència... són (o som) la massa reclosa en granges socials amb tele, nòmina o prestació social, i milers d'aparadors amb pinso de tots els colors i gustos.

2) En segon lloc, com als ramats de bens, també hi ha cabres entre els humans, més esquerpes, més rebels, però part del ramat igualment. A les cabres no els agrada el pinso de les ovelles: prefereixen "triar" que mengen i van amb el ramat pels laterals: el sistema ha inventat, parametrat i acotat les "alternatives" que "lliurement" elegiran les seves cabres en la forma de "tribus urbanes", "tendències", "minories", "moviments socials"... i, a les més noves o radicals en la seva forma de revolta les anomena "antisitema" com si de sistema només n'hi hagués un i fós indiscutible. L'estratègia bàsica, en ramaderia social, per criar "cabres" i treure'n profit consisteix en fer-los creure que res pot canviar en essència i que encara ténen sort d'adonar-se de "totes" les trampes del sistema únic i immutable. Els concedeix una mena de "victòria moral" enlloc de televisió i pinso de colors. La pau de les cabres consisteix en sentir-se millors que les ovelles. Aquest bloc mateix és un clar exemple del que fan les cabres de granja: sentir-se millors i creure que és impossible canviar res d'essencial.

3) En tercer lloc, una part de la humanitat ha evolucionat, dins la lògica brutal de la natura, fins a convertir-se en el paràsit perfecte, a imatge de les rates, les gavines, els escarabats i les mosques. Aquesta és la punta de llança de l'estratègia humana per la supervivència: parasitar la resta de l'esforç vital de la resta de la vida al nostre planeta a la recerca d'uns rendiments que només serviran per obtenir encara més rendiments. Aquesta part de la humanitat a convertir-se en una versió encara molt més eficaç de les tènies, les puçes, les sangoneres i éssers semblants. Menys de 200 exemplars "alfa" d'aquesta branca de la humanitat decideixen la lògica general del món en el que vivim i el seu nombre segueix decreixent mentre el seu poder real augmenta. Un món que produeix cada dia més riquesa genera més i més misèria a causa de l'acaparació de recursos d'aquests paràsits dotats d'una terrible eficàcia.

La democràcia doncs, ha demostrat ser la granja perfecta: un sistema tancat, sense sortida, on una sinistra combinació d'estables, menjadores i escorxadors posen tothom al seu lloc. I es suposa que no és discutible.